Per desgràcia, trobar un tema per analitzar en aquest blog comença a ser una tasca fàcil. A l'edició digital del diari La Razón només cal baixar la pàgina per trobar alguna cosa que ens cride l'atenció. Dins del requadre "Asuntos Sociales" apareixen dues notícies. Al titular més gran trobem "24 de junio: día del orgullo pedófilo" i baix, amb un cercle, es pot llegir "Aído lanza ahora permisos por nacimiento adaptados a gays" (s'entén el titular?). Les segueix un altre cercle on es pot llegir "más notícias relacionadas".
L'associació implícita entre ambdues informacions es fa constatable quan repassem el disseny que guarden la resta de notícies. En tots els casos, quan apareix un titular, les notícies introduïdes per aquestes formes rodones estan connectades d'una manera o altra amb la informació que les precedeix. La relació que es tracta d'establir és més òbvia encara si tenim en compte que la pàgina on apareix el text sobre els pedòfils consta d'un enllaç (on es llegeix "más noticias relacionadas") a la notícia sobre els homosexuals.
Finalment, la manera de tractar el text corrobora el tipus d'enfocament que el diari vol donar-li a la notícia. És per això que quan parla de la mesura proposada per la ministra d'Igualtat sobre el dret de paternitat i maternitat a parelles del mateix sexe que hagin adoptat un fill, ho precedeix amb una frase valorativa: "la ministra de Igualdad, Bibiana Aído, parece haberse puesto el traje de luces" (amb la intenció d'afirmar de forma irònica que està fent-se notar).
Però ara no parlem de com el diari fa valoracions polítiques en un espai reservat únicament per a la informació, parlem d'un fet que traspassa totes les fronteres. Aquest és un gran exemple del perill que té no separar les línies entre informació i opinió. Més encara, aquesta és la demostració de com un diari tracta, de manera subtil i implícita, de fer acusacions que estan contemplades com a delicte.
I encara pensem que els mitjans no tenen una responsabilitat social?
Quan ja havien passat prou minuts des de les 8 de la vesprada, llegia a www.elpais.com la notícia sobre la mort a Granada d'un dels transportistes en vaga. Conscient de la rapidesa amb la que treballa la ràdio, vaig decidir connectar amb la Cadena Ser per tal de poder escoltar el informatiu de les 9, on esperava que donaren les últimes informacions sobre el grau incident. Malgrat el meu interès, vaig haver de conformar-me amb la veu de Manolo Lama perquè ahir la protagonista era la Eurocopa.
Tot i que el partit de la selecció espanyola ja havia acabat feia una hora, el "Imagina que ganamos" copava l'espai radiofònic amb les habituals tertúlies disteses entre Pepe Domingo Castaño, De la Morena, Maldini, Paco González, etc. Així, si bé és cert que l'emissora haguè de donar les informacions en algun moment durant la retransmissió del partit de futbol, fer desaparèixer el noticiari de referència al dia per tal de fer un seguiment exhaustiu del futbol pot considerar-se, com a mínim, una irresponsabilitat per part de la cadena.
Potser és aquest un discurs massa purista, el que sí és cert és que ens entronca amb el debat del darrer dia a classe: tenim una missió o unes obligacions com a periodistes o les empreses comunicatives tan sols han de preocupar-se pel seu exercici econòmic? Com deia aleshores, no es tracta de salvar el món, sinó de saber estar a l'altura del material tan delicat amb el que treballem: la informació que rep l'opinió pública.
"En la radio es difícil separar información de opinión". D'aquesta manera justificava Federico Jiménez Losantos, locutor de la COPE, davant els tribunals els insults proferits a Alberto Ruiz Gallardón, alcade de Madrid, a conseqüència de la seua actuació davant els atemptats del 11-M. Segons Losantos, les expressions que va utilitzar s'han d'entendre dins d'un context informatiu i amb la voluntat de buscar justícia cap a les víctimes del 11 de març. Així doncs, assegurar que a Gallardón "le dan igual los 191 muertos y casi 1.500 heridos del 11-M con tal de llegar al poder" i titllar l'alcalde madrileny de "traidor, siniestro, bandido, mentiroso y lacayo del Gobierno" és per al locutor la tasca del periodista.
Si bé seria interessant sotmetre a anàlisi el tipus de periodisme que realitza Jiménez Losantos cada matí davant els microfons de l'emissora de la Conferència Episcopal, en aquesta ocasió ens limitarem a tractar aquesta informació sobre els gèneres a la ràdio. Tot i que s'ha d'admetre que la ràdio no compta ni amb el suport visual ni amb el textual per a separar els dos tipus d'intervencions, no per això deixa de ser denunciable la barreja d'informació i opinió que, cada vegada més, realitzen els mitjans de comunicació. Aquesta separació pot ser difícil, però no impossible. A més, davant de tot estem parlant d'una necessitat.
No podem evitar que les empreses de comunicació privades marquen una línia editorial. De fet, en el cas de la Conferència Episcopal els oients són majoritàriament conscients de cap a on s'acosta aquesta. Tanmateix, és en aquest punt que separa éls gèneres que la cadena, tot i que ho considere obvi, ha de marcar la divisió. Els receptors són l'element més indefens del sistema comunicatiu i, com a mínim, necessiten que s'acompleixin unes regles del joc mínimes a partir de les que poder formar la seva opinió. Aquesta necessitat és encara més destacada en el cas de que parlem d'una cadena pública. Així doncs, podem parlar de Losantos alhora que parlar d'Antoni Bassas a El Matí de Catalunya Ràdio.
Tot i conscients de l'orientació d'un mitjà que va a donar-nos informació, el periodista ha de separar allò que ha ocorregut de la manera en que ho interpreta.
Al link trobareu un clar exemple dels perills que comporta la barreja d'informació i opinió, en aquest cas, en una televisió pública (Canal 9):
http://es.youtube.com/watch?v=GjicYYQKCZs&feature=related
Un ganivet travessa el coll d’una dona. Aquesta ha estat una de les imatges més impactants dels telenotícies d’aquesta nit. En un intent de seguir alhora diversos sumaris –cosa gairebé impossible-, m’han cridat l’atenció aquestes escenes que, com a mínim, han reproduït TeleCinco i Antena 3. En el segon cas, la notícia s’ha presentat com una de les primeres de la nit, en el que acabaria sent un avanç interminable de la peça.
Cridanera i sucosa, aquests són els mèrits d’aquesta informació. Si més no, la dona no es trobava greu perquè la ferida no havia afectat cap vena important i el cas no ha estat producte de la violència de gènere. Aleshores, per què és notícia? Per què es decideix destacar-la d’aquesta manera al telenotícies i per què la gent la prefereix davant de les imatges dels morts a Xina?
Potser la imatge del ganivet supera les escenes que estem acostumats a veure, però, en el fons, es tracta d’un mateix tipus de periodisme, el de l’espectacle, el que ven. Sempre un mateix motor, la morbositat.
Un any ha transcorregut des de la desaparició de Madeleine McCann en un hotel de la ciutat portuguesa de Praia da Luz. El fet no necessita més explicacions. La repercussió mediàtica del cas ha portat a la llum fins els últims detalls de la nit en la que va ocórrer la desaparició de la nena britànica.
Certament, no és aquesta la primera vegada que una terrible tragèdia personal d’aquest caire acapara l'atenció dels mitjans. Successos més propers (pel que fa a la distància) com és el cas de "les xiquetes d'Alcàsser" bullen encara en la memòria dels telespectadors. I, tot i que podríem dedicar una entrada sencera a analitzar els aspectes ètics del tractament informatiu, no és aquesta la tasca que aquí ens ocupa.
En concret, l'objecte d'aquesta reflexió es centra en cridar l'atenció sobre el volum de notícies que ha generat el "cas Maddy" i la manera en la que se està enfocant el tema (tematitzat). A través de la cobertura del diari El País, provarem fins quin punt ha cobrat protagonisme el succés:
· 396 són els resultats que el buscador del diari relaciona amb aquest nom
· Plomes com les de Vicente Verdú, Roman Gubern i Fernando Savater escriuen articles sobre el cas (tot i que en la majoria d'ocasions es tracta d'una reflexió crítica sobre el fenomen)
· Han creat un gràfic per tal de mostrar visualment la trama de la desaparició de la xiqueta
· Les informacions tracten des de la notícia de que els McCann pensen fer una pel·lícula sobre Madeleine fins el fet de que una dona assegura haver-la vist a Bèlgica
Després de les dades que ens aporta el diari espanyol, no sembla massa arriscat afirmar que aquest és un tema que ha cobrat unes dimensions molt superiors a les que poden tenir successos de la mateixa natura. Si bé no es tracta de posar en dubte la gravetat de la desaparició d’una nena de 3 anys, més difícil resulta no qüestionar la manera en que els mitjans s’han aprofitat del cas.
En primer lloc, es crea un “tema” que canalitza en l’opinió pública i a partir del qual es generen informacions addicionals. Són notícies que ocupen un cotitzat espai informatiu i que s’escullen davant d’altres –que podrien tenir una importància major- per un aspecte bàsic: la seua capacitat per atraure el lector. Aquest element es confirma si tenim en compte que la informació ens arriba de manera serialitzada, el que provoca en el receptor una expectació i un ànsia per resoldre el misteri, a l’estil de les novel·les policíaques. La morbositat, com a fil conductor, vehicula tot aquest entramat.
I, com dèiem al principi, aquest és un tema que obre la porta a l’anàlisi ètic, però aquest ja no és el nostre treball.
Com tracta Canal 9 la informació. Certament, aquest tema d'anàlisi comença a ser un recurs fàcil, però no per això, deixa de ser denunciable. A més, cal destacar que no es tracta d'una notícia escollida, una peça que destaque sobre la resta. Per a poder fer aquesta reflexió només han calgut els primers cinc minuts del telenotícies i no sembla que això responga a les lleis de la casualitat.
Hui, dia 12 de maig, Canal 9 ha obert amb la notícia de que el "barco-cisterna" (reproducció literal) Sichem Defender ha arribat a Barcelona per abastir la ciutat amb 20.000 m3 d'aigua, informació en la que s'assegurava que "és una decisió que JA ja provocat protestes dels llauradors de les terres de l'Ebre".
A aquesta peça l'han seguit sis notícies més relacionades amb el tema de l'aigua, quatre de les quals servien per a reflectir la millora de la que disfruta ara Catalunya després de les pluges del cap de setmana i denunciar que la Comunitat Valenciana continua sofrint la sequera, especialment als territoris del sud.
En primer lloc, cal cridar l'atenció sobre el temps que la televisió pública valenciana dedica a l'oratge, en detriment d'altres informacions, especialment les de caire polític. No es tracta d'un fet puntual, aquesta és una de les principals denúncies d'aquells que han estudiat la manera de funcionar de C9.
Si més no, encara resulta més cridanera la manera de fabricar aquestes notícies. Com acabem de dir, dins del primer tema del telenotícies, que han estat el transvasament d'aigua cap a Catalunya i les pluges, s'han inclòs sis notícies. A partir de la tercera, el punt de vista oferit per la cadena era favorable al que defensa el Partit Popular.
En la primera peça s'ha destacat que els embassaments catalans sí pujaven el nivell d'aigua. Notícia a la qual han seguit les declaracions del President d'Aragó que ha afirmat que demanarà que el transvasament siga considerat "inconstitucional" (i que no han estat contrastades per cap declaració del Govern central). La següent notícia versava sobre la reunió dels regants de la conca del Ebre amb la Ministra Espinosa i on s'ha destacat únicament que aquests s'han queixat de que no es pot fer un trasvase contra l'opinió dels llauradors. Per tancar aquest bloc, Canal 9 ha emprat les imatges dels presidents de Múrcia i València demandant a l'Executiu de Zapatero "la igualtat amb Catalunya".
I, acabat aquest tema, cobertura al parricidi de Llíria, amb un criteri de selecció, com a mínim, jutjable si tenim en compte que ja es conten per 8.500 les víctimes al terratrèmol de Xina...
Per cert, perdó pel retard, però no funcionava internet!
Cada moviment de peça entre els líders del Partit Popular és atractiu per als mitjans de comunicació. La tematització, sobre la que van teoritzar Grossi, Rositi i Marletti, és un fenomen al que recorren sovint els periodistes. Establir una cadena de notícies interrelacionades a l’agenda-setting suposa canalitzar a l’espai públic una informació d’una manera i amb uns fins intencionats. En aquest sentit, la possible candidatura d’Esperanza Aguirre a la presidència del partit pròxim congrés de juny ha estat per als mitjans una oportunitat per a influir en la imatge del Partit Popular.
El protagonisme de la lluita interna del PP es constata amb la quantitat de peces informatives que els mitjans dediquen a la seua cobertura. Pel que fa al contingut, trobem premsa que aposta per alimentar la crispació, però també d’altra que la suavitza i, fins i tot, diaris interessats en obrir aquest debat. Tanmateix, cadascuna de les capçaleres convergeix finalment cap a un punt comú: la fabricació massiva de notícies que, en general, només es basen en els encreuaments de declaracions. Per això, aquesta primera entrada no és tant un anàlisi diferenciador dels mitjans, sinó una crida d’atenció sobre aquesta tendència cap a la pèrdua de qualitat informativa.
En aquesta ocasió, és la notícia sobre les declaracions de Manuel Fraga, president honorífic i fundador del Partit Popular, la que ens servirà per a fer un repàs dels titulars. En una entrevista concedida a Servimedia, el líder gallec ha reclamat a Aguirre que “calle d’una vegada”, en referència a les seues insinuacions sobre enfrontar-se a Rajoy. El fet ha estat destacat a tots els diaris d’una manera molt semblant. La màxima diferència la trobem entre el <Fraga sugiere a Aguirre que “se calle de una vez> de La Vanguardia al <Fraga dice a Aguirre “que se calle de una vez”> de El Mundo, títol amb el que coincideix El País.
Pel que fa a la resta de la peça, trobem una estructura gairebé idèntica a tots els mitjans. El Mundo, La Vanguardia, El País i La Razón destaquen les mateixes intervencions del ex-ministre franquista. Fins i tot, es repeteixen les mateixes reproduccions literals:
Según el ex ministro con Franco, Aguirre parece “encantada” con su ambigüedad”
"los partidos están para estar en un constante debate, como las sociedades que están cambiando, y después de las elecciones con más motivo"
Fraga ha aclarado que el Partido Conservador "no existe" en España
"por tomarnos un poco el pelo formando un grupo parlamentario por separado en la primera legislatura".
"Mayor Oreja está preocupado porque viene del País Vasco, donde los temas están complicados, más que para nosotros para el Partido Socialista. Allí las cosas se arreglan por violencia, aquí no hemos llegado a eso, gracias a Dios"
A més, l’ordre de les declaracions s’estructura de la mateixa manera i, amb el pes que assoleixen a totes les peces, són les que porten el gruix de la informació i, per tant, no trobem cap rastre d’originalitat.
La dinàmica establerta fa que la premsa tracte un assumpte d’aquestes dimensions com un simple espectador d’un partit de tenis. Enregistrar i reproduir són les úniques opcions per a alimentar “el tema”. L’encasellament del fet noticiable i el seu tractament esterilitzen qualsevol debat possible i releguen la lluita de poder a un circ mediàtic.
Les Notícies:
La Vanguardia
El País
El Mundo
La Razón